QUI EL VA INVENTAR EL MASCLISME?

Amb freqüència, les dones es queixen dels homes i hem d’admetre que, també amb freqüència, la seva queixa és plenament justificada. Portades per la indignació, tenen tendència a oblidar, però, que elles mateixes els han gestat, els han parit i els han socialitzat i, per tant, alguna cosa tenen a veure en la manera de tractar-les de determinats homes, no solament a elles sinó també a altres homes. Quants homes, al llarg de la història de la Humanitat, hauran mort a les mans d’altres homes o, si més no, hauran sofert fruit de males interpretacions dels signes de l’altre, per part d’aquests darrers? Possiblement, n’hi ha hagut bastants més que dones. Molts homes hauran mort o sofert fruit de la dependència d’altres homes a l’aprovació o reconeixement per part de les seves mares, dones o amants, incapaços de sobreposar-se quan el reconeixement no hi és i de desentranyar el veritable significat dels signes amb els quals a algunes dones els agrada jugar i que, en lloc d’això, s’hauran deixat emportar buscant a l’exterior de si mateixos l’explicació dels fets i cercant anyells expiatoris en els quals descarregar les seves ires; homes, doncs, en definitiva, especialment susceptibles que hauran estat botxins però, a la vegada, víctimes també.

Els homes parlen de dones i a les dones, els agrada parlar d’homes. En el seu cas, potser més del que ho fan els homes en referència a elles. Les dones parlen d’homes i, de vegades, parlen molt d’un home en concret pel fet que, aquest, les hagi pogut sorprendre amb la inhabitualitat del seu comportament. Puc mirar de sintetitzar el contingut dels últims paràgrafs en una sola idea que em permetré d’expressar en vers, encara que sigui un vers fàcil: “Les dones parlen molt d’un home i els altres homes escolten i, aquests, van i el foten”.

Com deia, l’ésser humà és un animal de símbols. Els símbols són signes i, a l’escala humana, aquesta mena de signes es constitueixen com el mecanisme de control social per excel·lència i no sempre té el control de la situació qui més ens ho sembla. El masclisme no és una invenció de l’home. És una cultura immemorial amb caràcter universal que s’ha anat reactivant al fil dels segles, amb episodis successius i continuats o fenòmens de reconeixement social d’una sèrie de dones amb un perfil de personalitat per desgràcia molt generalitzat i també d’una sèrie d’homes amb un perfil de personalitat igualment molt estès.

És la cultura d’una sèrie d’homes necessitats de demostrar a les dones que ells detenen els més típics i tòpics atributs de masculinitat i d’aquestes, que hauran trobat una forma de realització personal controlant-los, precisament, pressionant-los perquè en facin la demostració. Així s’entén que, al llarg de la història, hagin passat per l’altar i el pedestal de l’admiració, la devoció i... l’enveja, desfilant a un ritme desenfrenat, sobretot, a partir del cinema i la televisió, multitud de mites, sex-symbols, prototips d’home i de dona que molts i moltes hauran tingut com a exemple i amb els quals molts i moltes s’hauran identificat, a falta de no disposar d’una altra manera millor d’obtenir i experimentar el reconeixement.