dimecres, 5 de novembre del 2008

PRESENTACIÓ

Em dic Joan J. Gràcia. Soc un psicòleg interessat pel desenvolupament cognitiu i per entendre com resulta de la relació entre els tres nivells pels quals discórrer la vida d’un ésser humà: el de la biologia, la psicologia i la cultura.

Recentment, he escrit un llibre. És un assaig que du per títol “Repensar l’esport”: “del Mythos al Logos”. M’ha semblat adient crear un blog per donar-ne a conèixer el contingut i estimular l’anàlisi conjunta i el debat sobre diverses qüestions que s’hi plantegen, algunes d’elles no exemptes d’una certa polèmica. L’objectiu últim és obtenir un coneixement que ens ajudi i ens permeti estalviar el patiment innecessari_no tot el patiment perquè el dolor és inherent a la vida com ho és el plaer_ però si aquell patiment excessiu per coses que no ho mereixen, aquell que ens desgasta inútilment i que, molt sovint prové de la desconeixença.

Amb “Repensar l’esport...”, provo una explicació de la realitat en la que crec viure. He triat aquest títol pel meu assaig perquè em sembla resumir bé allò que seria el més significatiu d’aquesta realitat. És un títol amb un doble sentit. En el seu sentit primer, el títol ve bé perquè, de fet, especulo sobre les causes del dopatge en l’esport, més específicament, en el ciclisme de competició_ i intento distingir el que hi hauria de mite i el que hi hauria de vertader en les consideracions més freqüents sobre aquesta problemàtica. Però si com dic en el transcurs d’aquest treball, l’esport és una paròdia de la vida realment i si tota interacció entre dos humans és una forma de competició, tal i com mantinc, llavors, repensar l’esport vol significar també repensar les relacions humanes.

En l’ésser humà, el desenvolupament cognitiu, el desenvolupament de la seva capacitat per conèixer el faculta, entre altres coneixements, pel seu propi; el faculta per arribar a tenir el que hem anomenat consciència de si mateix. De la mateixa manera que l’humà és conscient de la seva existència, ho és del caràcter finit d’aquesta i, per això, ho és també del pas del temps. De el que ens desmarca dels animals, per a alguns, això seria el més decisiu. Sense voler minimitzar-ho ni tampoc les repercussions que pugui tenir en la manera de l’humà d’organitzar el seu món, consideraria encara més determinant la seva consciència d’un sexe masculí i d’un sexe femení, la seva consciència de pertànyer o voler pertànyer a l’un o l’altre sexe.

Se’n acaben fent moltes de distincions en funció de molts altres criteris. Però al meu entendre, la característica distintiva bàsica és la del sexe i aquesta conceptualització haurà estat decisiva en l’evolució de l’espècie humana; en els esdeveniments que han marcat la història de la Humanitat; en com ens relacionem els humans, en definitiva. Perquè no conceptualitzem un jo només, un jo asexuat. Ens experimentem com a individus que pertanyem a un sexe o a l’altre amb independència de quin sigui biològicament parlant, i, això, encara que potser no ho sembli, té una gran transcendència.

Per tant, quan proposo repensar les relacions humanes, el que plantejo més específicament, és reveure, amb una òptica bio-psico-cultural, les relacions entre els homes i les dones. Analitzar com ens relacionem. Per descomptat, no podríem deixar fora d’aquesta revisió la forma sexual de la relació entre els homes i les dones, donada la gran importància que, sembla, atribuïm a la nostra sexualitat. Curiosament, més de la que semblen atribuir-li els animals. De fet, ells no n’hi atribueixen cap. Perquè no tenen consciència. potser? .

En fi, no vull avançar-me als esdeveniments. Precisament, a fi i efecte de poder distingir entre tots el que hi hauria de mite i el que hi hauria de veritat en les concepcions més freqüents que els homes i les dones tenim els uns dels altres, em plantejo aquest blog. Per encetar-lo, he seleccionat alguns fragments del meu assaig i amb els quals poder iniciar aquesta anàlisi, aquest debat sobre les relacions entre els homes i les dones. Invito doncs a aquells que els llegeixin a dir públicament el què en pensen, el què n’opinen dels meus arguments i de les meves hipòtesis explicatives i a criticar-los. Qualsevol comentari, per discrepant que sigui amb el meu enfocament, serà benvingut, sempre i quan qui l’emeti no falti ningú al respecte.