QUI EL VA INVENTAR EL MASCLISME?

Amb freqüència, les dones es queixen dels homes i hem d’admetre que, també amb freqüència, la seva queixa és plenament justificada. Portades per la indignació, tenen tendència a oblidar, però, que elles mateixes els han gestat, els han parit i els han socialitzat i, per tant, alguna cosa tenen a veure en la manera de tractar-les de determinats homes, no solament a elles sinó també a altres homes. Quants homes, al llarg de la història de la Humanitat, hauran mort a les mans d’altres homes o, si més no, hauran sofert fruit de males interpretacions dels signes de l’altre, per part d’aquests darrers? Possiblement, n’hi ha hagut bastants més que dones. Molts homes hauran mort o sofert fruit de la dependència d’altres homes a l’aprovació o reconeixement per part de les seves mares, dones o amants, incapaços de sobreposar-se quan el reconeixement no hi és i de desentranyar el veritable significat dels signes amb els quals a algunes dones els agrada jugar i que, en lloc d’això, s’hauran deixat emportar buscant a l’exterior de si mateixos l’explicació dels fets i cercant anyells expiatoris en els quals descarregar les seves ires; homes, doncs, en definitiva, especialment susceptibles que hauran estat botxins però, a la vegada, víctimes també.

Els homes parlen de dones i a les dones, els agrada parlar d’homes. En el seu cas, potser més del que ho fan els homes en referència a elles. Les dones parlen d’homes i, de vegades, parlen molt d’un home en concret pel fet que, aquest, les hagi pogut sorprendre amb la inhabitualitat del seu comportament. Puc mirar de sintetitzar el contingut dels últims paràgrafs en una sola idea que em permetré d’expressar en vers, encara que sigui un vers fàcil: “Les dones parlen molt d’un home i els altres homes escolten i, aquests, van i el foten”.

Com deia, l’ésser humà és un animal de símbols. Els símbols són signes i, a l’escala humana, aquesta mena de signes es constitueixen com el mecanisme de control social per excel·lència i no sempre té el control de la situació qui més ens ho sembla. El masclisme no és una invenció de l’home. És una cultura immemorial amb caràcter universal que s’ha anat reactivant al fil dels segles, amb episodis successius i continuats o fenòmens de reconeixement social d’una sèrie de dones amb un perfil de personalitat per desgràcia molt generalitzat i també d’una sèrie d’homes amb un perfil de personalitat igualment molt estès.

És la cultura d’una sèrie d’homes necessitats de demostrar a les dones que ells detenen els més típics i tòpics atributs de masculinitat i d’aquestes, que hauran trobat una forma de realització personal controlant-los, precisament, pressionant-los perquè en facin la demostració. Així s’entén que, al llarg de la història, hagin passat per l’altar i el pedestal de l’admiració, la devoció i... l’enveja, desfilant a un ritme desenfrenat, sobretot, a partir del cinema i la televisió, multitud de mites, sex-symbols, prototips d’home i de dona que molts i moltes hauran tingut com a exemple i amb els quals molts i moltes s’hauran identificat, a falta de no disposar d’una altra manera millor d’obtenir i experimentar el reconeixement.

PRESENTACIÓ

Em dic Joan J. Gràcia. Soc un psicòleg interessat pel desenvolupament cognitiu i per entendre com resulta de la relació entre els tres nivells pels quals discórrer la vida d’un ésser humà: el de la biologia, la psicologia i la cultura.

Recentment, he escrit un llibre. És un assaig que du per títol “Repensar l’esport”: “del Mythos al Logos”. M’ha semblat adient crear un blog per donar-ne a conèixer el contingut i estimular l’anàlisi conjunta i el debat sobre diverses qüestions que s’hi plantegen, algunes d’elles no exemptes d’una certa polèmica. L’objectiu últim és obtenir un coneixement que ens ajudi i ens permeti estalviar el patiment innecessari_no tot el patiment perquè el dolor és inherent a la vida com ho és el plaer_ però si aquell patiment excessiu per coses que no ho mereixen, aquell que ens desgasta inútilment i que, molt sovint prové de la desconeixença.

Amb “Repensar l’esport...”, provo una explicació de la realitat en la que crec viure. He triat aquest títol pel meu assaig perquè em sembla resumir bé allò que seria el més significatiu d’aquesta realitat. És un títol amb un doble sentit. En el seu sentit primer, el títol ve bé perquè, de fet, especulo sobre les causes del dopatge en l’esport, més específicament, en el ciclisme de competició_ i intento distingir el que hi hauria de mite i el que hi hauria de vertader en les consideracions més freqüents sobre aquesta problemàtica. Però si com dic en el transcurs d’aquest treball, l’esport és una paròdia de la vida realment i si tota interacció entre dos humans és una forma de competició, tal i com mantinc, llavors, repensar l’esport vol significar també repensar les relacions humanes.

En l’ésser humà, el desenvolupament cognitiu, el desenvolupament de la seva capacitat per conèixer el faculta, entre altres coneixements, pel seu propi; el faculta per arribar a tenir el que hem anomenat consciència de si mateix. De la mateixa manera que l’humà és conscient de la seva existència, ho és del caràcter finit d’aquesta i, per això, ho és també del pas del temps. De el que ens desmarca dels animals, per a alguns, això seria el més decisiu. Sense voler minimitzar-ho ni tampoc les repercussions que pugui tenir en la manera de l’humà d’organitzar el seu món, consideraria encara més determinant la seva consciència d’un sexe masculí i d’un sexe femení, la seva consciència de pertànyer o voler pertànyer a l’un o l’altre sexe.

Se’n acaben fent moltes de distincions en funció de molts altres criteris. Però al meu entendre, la característica distintiva bàsica és la del sexe i aquesta conceptualització haurà estat decisiva en l’evolució de l’espècie humana; en els esdeveniments que han marcat la història de la Humanitat; en com ens relacionem els humans, en definitiva. Perquè no conceptualitzem un jo només, un jo asexuat. Ens experimentem com a individus que pertanyem a un sexe o a l’altre amb independència de quin sigui biològicament parlant, i, això, encara que potser no ho sembli, té una gran transcendència.

Per tant, quan proposo repensar les relacions humanes, el que plantejo més específicament, és reveure, amb una òptica bio-psico-cultural, les relacions entre els homes i les dones. Analitzar com ens relacionem. Per descomptat, no podríem deixar fora d’aquesta revisió la forma sexual de la relació entre els homes i les dones, donada la gran importància que, sembla, atribuïm a la nostra sexualitat. Curiosament, més de la que semblen atribuir-li els animals. De fet, ells no n’hi atribueixen cap. Perquè no tenen consciència. potser? .

En fi, no vull avançar-me als esdeveniments. Precisament, a fi i efecte de poder distingir entre tots el que hi hauria de mite i el que hi hauria de veritat en les concepcions més freqüents que els homes i les dones tenim els uns dels altres, em plantejo aquest blog. Per encetar-lo, he seleccionat alguns fragments del meu assaig i amb els quals poder iniciar aquesta anàlisi, aquest debat sobre les relacions entre els homes i les dones. Invito doncs a aquells que els llegeixin a dir públicament el què en pensen, el què n’opinen dels meus arguments i de les meves hipòtesis explicatives i a criticar-los. Qualsevol comentari, per discrepant que sigui amb el meu enfocament, serà benvingut, sempre i quan qui l’emeti no falti ningú al respecte.